A voltes amb “la pertinaz sequía”

  Abril de 2024

Un cop més, telenotícies i planes de premsa ens anuncien la gravetat de l'actual sequera. Se'ns mostren imatges de l'església romànica de Sant Romà de Sau, emergida de les aigües, com a prova irrefutable de "la sequera més gran del segle". Aquests titulars, d'una banda, certs, no deixen de ser una mica alarmistes. Existeixen fonts documentals que ens parlen de sequeres que daten d'abans de Crist; períodes de fam a conseqüència de sequeres al llarg del segle XVIII; i no oblidem que l'adjectiu "pertinaz" per a referir-se a aquest estrall climatològic, el trobem en cròniques del segle XIX, tot i que va ser en el règim franquista on va popularitzar-se a través del noticiari propagandístic NO-DO, alhora que el dictador inaugurava pantans

Aquest ha estat l'aspecte del pantà de Sau al llarg de la sequera d'enguany. La imatge de les restes de l'església romànica ha esdevingut icònica a l'hora de mostrar-nos els efectes de la sequera en el nostre territori. Foto: Balacloch.

Les primeres dades científiques de períodes de sequera, consten de ben entrat el segle XIX amb l'aparició dels primers pluviòmetres que ja podien mesurar la quantitat de pluja caiguda en un lloc determinat. Amb anterioritat, les fonts provenen de les cròniques locals, municipals o eclesiàstiques, on ja hi ha constància de fortes sequeres amb greus conseqüències.

L'historiador Diodor de Sícul, contemporani de Juli Cèsar, i d'Octavi August, explicà la Gran Seca que va durar 26 anys, entre el 224 i el 198 aC, estenent-se per tot el territori peninsular i provocant la ruïna general d'Hispània. En l'època goda, fonts àrab-hispanes que ens arriben a través de tractats d'agricultura d'al-Àndalus com el Kitab-Zuhrat Al-Bastan, detallen la terrible sequera de l'any 641. Les oliveres de l'antiga província bètica romana van assecar-se i morir després de set anys sense pluges, i van haver de ser replantades amb esqueixos portats de Tunísia. Així i tot, a conseqüència d'aquella sequera, va arribar una espantosa fam, una epidèmia de la pesta, i nombrosos conflictes socials. En Los "Anales de Granada" de l'historiador Francisco Henriquez de Jorquera, en l'apartat titulat calamidades, relata com la sequera dels anys 1603 fins al 1605, va portar la fam a tota la península, i precisa com es feien les novenes a la verge i com la portaven en processó.

Les novenes i rogatives a Déu, als Sants i la Verge, implorant l'arribada de les pluges, es remunten al segle V, donant-se de manera molt freqüent al llarg de l'edat mitjana, però amb continuïtat fins a l'actualitat. En la premsa dels segles XIX i XX podem trobar informació de com n'eren de constants aquestes manifestacions religioses. De l'examen d'aquestes dades inesgotables, pot deduir-se la magnitud que han assolit les sequeres al llarg dels temps.

Els climatòlegs coincideixen en el fet que no tota la culpa de les sequeres és de l'escalfament global. La particular situació geogràfica de la península Ibèrica la predisposa a aquesta anomalia transitòria, particularment en certes zones i períodes de l'any. Factors com la latitud o el relleu determinen que les parts de l'interior i del sud, experimentin estius calorosos i secs amb escassetat de pluges. Tenint en compte aquesta situació inevitable, la sequera, continuarà sent obstinadament pertinaç.