Maig de 2024
Si
en el darrer número d'aquesta publicació parlàvem de la
polarització, i ens referíem a aquest fenomen com a un dels reptes
del segle XXI, aquests mesos de març i abril, farcits de conteses
electorals, passades, presents i properes, com les del País Basc del
passat 21 d'abril, les catalanes del 12 d'aquest mes, les europees
del pròxim 9 de juny, etc., han estat especialment intensos, no
només pel que fa als relats per part dels partits, als inesperats
girs de guió del president espanyol Pedro Sánchez, sinó també a
l'escalada del conflicte bèl·lic entre l'exèrcit israelià i
l'aparició en escena de l'Iran. Amb aquests darrers esdeveniments,
aquest article bé podria ser una continuació de l'anteriorment
esmentat, perquè malauradament, els ànims a l'hora de crear
crispació entre la ciutadania, lluny de minvar, s'accentuen
El mes
de març, l'agència EFE, ens relatava com va desenvolupar-se el
míting a Ohio, on l'expresident dels Estats Units i candidat
republicà Donald Trump, deixava anar una "amenaça", o
"predicció", o "advertència", de la
possibilitat d'un bany de sang en cas que perdés les eleccions del
pròxim mes de novembre contra l'actual president, Joe Biden.
Concretament, deia: "Si no resulto elegit, hi haurà un bany de
sang. Serà un bany de sang per al país", i afegia: "No
crec que hi hagi altres eleccions en aquest país, si no guanyem
aquestes eleccions... per descomptat no unes eleccions que tinguin
sentit".
En barrejar aquestes declaracions sense deixar
clar a què es referia, però just en un moment en què parlava de
mesures proteccionistes pels vehicles fabricats als Estats Units,
certes veus dins del partit republicà sortien en defensa del magnat
novaiorquès, traient ferro a les declaracions, i dient que
probablement es referia, amb el concepte "bany de sang", a
un desastre econòmic dins de la indústria automotriu
nord-americana.
En el mateix míting, i com ja és habitual,
demostrava un cop més el seu vessant xenòfob titllant les persones
migrants com a "criminals" i posant en qüestió que fossin
persones. "No sé si se'ls pot anomenar persones. Penso que en
alguns casos no són persones, però no puc dir això", va
deixar anar, com qui no vol la cosa. I tal com pot comprovar-se,
sense cap ànim d'apaivagar la crispació, sinó més aviat, amb una
clara intenció de crear encara més convulsió.
Si hi
ha alguna cosa palpable, és que el candidat republicà, mai ha
reconegut la seva derrota contra Biden des de les eleccions
presidencials del 2020. Recordem que Donald Trump està imputat per
l'intent de revertir els resultats electorals i pel fet d'haver
instigat l'assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021, amb el
resultat de tres manifestants i un policia morts, i més de 600
persones imputades pels tribunals federals, a qui, Trump, va
qualificar d'"ostatges" i a qui promet indultar si assoleix
tornar a la Casa Blanca.
De
fet, El tema de no assumir una derrota electoral el tenim ben present
i ens resulta força familiar. El Partit Popular arrossega encara el
mal gust de boca que li va ocasionar perdre les eleccions del 2004,
tot venint d'una majoria absoluta parlamentària en l'anterior
legislatura. El motiu, en unes eleccions generals que van tenir lloc
tres dies després dels fatídics atemptats de l'11-M en la xarxa de
rodalies de Madrid, i l'ús electoralista que se'n va fer per part
del PP sobre els seus presumptes autors, ocultant i distorsionant
fets, van culminar amb la victòria del PSOE encapçalat per
l'expresident, José Luis Rodríguez Zapatero. Si ho analitzem en
detall, el detonant de la polarització a l'estat espanyol, és més
que probable que vingui de la situació política que va donar-se en
aquelles dates. Sigui com sigui, des d'aleshores, el Partit Popular,
sempre que ha perdut unes eleccions, té la tendència de catalogar
als subsegüents presidents socialistes com a "il·legítims",
orquestrant una destructiva campanya de desqualificació.
L'exemple
recent el tenim amb el fet excepcional que va tenir lloc el passat 24
d'abril, dia en què el president espanyol, Pedro Sánchez, feia
pública una suspensió de les seves activitats per a avaluar la
possible dimissió del seu càrrec. El president s'adreçava a la
ciutadania a través d'una carta on explicava que el motiu d'aquesta
necessitat de reflexió, venia donat perquè un jutjat de Madrid
havia obert diligències prèvies contra la seva dona, Begoña Gómez,
a demanda de l'organització ultradretana Manos
limpias, i amb la
finalitat d'investigar-la pels presumptes delictes de tràfic
d'influències i corrupció. Fets basats en retalls de premsa de
mitjans de comunicació, que la mateixa organització demandant ja va
expressar que podia tractar-se de notícies falses.
Molt s'ha
especulat entorn de si aquest anunci de dimissió -que com sabem, no
va produir-se-, es tractava, o no, d'un acte de tacticisme polític a
les portes de les eleccions catalanes, on el president Puigdemont
acaparava tota l'atenció en confirmar la seva tornada a Catalunya, i
que aquesta decisió de Pedro Sánchez desactivava totalment
l'atenció dels mitjans sobre el president català a l'exili. En
qualsevol cas, la carta a la ciutadania, denunciava l'estratègia
d'assetjament i enderroc a la qual la dreta i la ultradreta,
conjuntament, amb els seus col·laboradors necessaris, el sotmetien a
ell i a la seva esposa. Cert en gran part, però el to de la carta,
així com la seva posterior compareixent-sa del 29 d'abril, i les
entrevistes concedides a diferents mitjans, també han estat
carregades d'una emocionalitat que s'apropa perillosament al
populisme i que no ajuda gens a la reflexió, però sí que són la
base per a crear encara més polarització.
Per
acabar d'adobar-ho tot, i entremig d'aquests fets, ens despertàvem
la matinada del diumenge 14 d'abril, amb les principals capçaleres
anunciant l'atac de l'Iran a Israel en resposta al bombardeig de
principis de mes de l'exèrcit israelià sobre el consolat iranià a
Damasc. L'ambaixador de l'Iran a Síria, Hossein
Akbari, ja va
advertir que Teheran donaria una dura resposta contra Israel, i així
va ser, tot i que no van estar pocs els analistes que van qualificar
l'atac iranià de "teatralització" pel fet que havia estat
anunciat dies enrere i donant unes hores de marge a Israel per a
preparar-se i aconseguir la neutralització del 99% dels 170 drons,
30 míssils de creuer i 120 míssils balístics que van ser llançats
sobre punts estratègics i que no van comportar la pèrdua de cap
vida humana. No obstant això, si a l'hora de llegir aquestes línies,
no s'ha produït encara, el primer ministre d'Israel, Benjamin
Netanyahu, i a pesar de la prevenció que si li demana des dels
Estats Units, assegura que amb treva o sense, pensa entrar a Rafah
amb la intenció de dur a terme un nou atac, com més aviat
millor.
Així, doncs, continuem en mans d'aquesta colla de
constructors de castells de cartes que, esperem que tinguin bon pols
i que no acabin enfonsant-ho absolutament tot.
Peu de
foto 1: La Trump Tower,
amb 58 plantes que s'alcen de la Cinquena Avinguda, entre els carrers
56 i 57 de Manhattan. Les mesures de seguretat a l'edifici s'han
incrementat de forma considerable d'ençà que el seu propietari
accedís a la presidència del país. Foto: Balacloch.
Peu
de foto 2: Els
titulars que figuraven en les capçaleres dels principals mitjans de
comunicació, la matinada del 14 d'abril, ens alertaven de l'atac
iranià a Israel. Foto: Balacloch.
